Fa molt i molt temps a la comarca del Ripollès, hi havia la família dels senyors Mataplana, que amb el pas del temps van anar aconseguint els títols nobiliaris de Urtx al segle XII, Illa al segle XIII i Pallars al segle XIV, per tant no va ser d’immediat que van aconseguir tant poder.

A l’any 1329 va néixer un noble cavaller anomenat el comte Arnau, qui va heretar tots aquests títols, es diu que aquest cavaller va fer ús dels mals usos respecte la gent del poble, sobre tot amb les dones



Aquí va començar tot:

Un dia el Comte Arnau amb la capa blanca, amb l’espasa ben forjada va anar a veure l’abadessa que vivia en el convent de Sant Joan. Va fer un llarg camí fins que no va arribar al poblat, molt pagesos l’observaven i quedaven bocabadats, fins hi tot espantats.

Un cop va arribar a Sant Joan, va dirigir-se al convent, en veure l’abadessa Adalaisa, que l’esperava desorientada a la capella del monestir, van caure tots dos enamorats, sobretot Adalaisa que realment el trobava atractiu el descrivia d’una manera meravellosa. L’Adalaisa li va demanar al noble que es tregues la capa, que el veuria més gran, mentre que el comte li rogava que es tregues el manto per veure-la més bella, en dir-li això l’Abadessa va dir que no perquè era una prohibició.

Els dos s’anaven mirant i ell li rogava un altre vegada en treure’s la toca, ella per canviar de tema li deia que pregués que com era gloriós faria goig al cel, però deia que el cel no li feia goig, que simplement el mirava des de terra i que el trobava com un desert sense res i sense soroll però que d’altra banda des de terra s’adormia mirant-lo fixament i ella trista deia que des de la capella, com ella no podia sortir del monestir, li parlava de que ella tenia plans fora del monestir però no podia sortir. Llavors amb molta raó ella li va contestar que ella tenia els ulls plens de voluntat i que tenia moltes ganes de viure i la incita a marxar del convent i ella hi està d’acord però preocupada es girà i li va fer una mirada esperançadora cap a l’Esperit Sant i li va replicar al comte dient-li que l’Esperit Sant era encara més formós que ell i que la deixés estar que no es podien enamorar.

n

Ell va tornar amb les mans buides, sense el que volia, va passar un mal moment però ell va reflexionar sobre que ella era creient, però què li trobava a l’Esperit Sant?

A l’Adalaisa la van fer fora del convent i el Comte la va buscar durant molt de temps i la va trobar en una garjola adormida, sense manto, sense toca, com ell ho desitjava. Ella somiava, va riure dins del somni. Quan va despertar, el Comte se la va emportar, al final ha sortit triomfant, què volia que no aconseguís? Immortalitat.

Va dir que volia ser com un roure per així arrelar-se viure viure i no morir mai una roca, però la roca no té vida, llavors va dir que volia ser el mar, però el mar no té a ningú i el Comte tenia a l’Adalaisa, llavors va demanar ser l’aire i el sol, però cap dels dos tenen sentiments, també volia ser home sobre home.

Creia que podia corre per tot el mon, creia que podia muntar a cavall i que la bèstia no es cansaria mai, creia que ho podia fer tot.

El van condemnar a viure essent una ànima en pena, invisible per l’Adalaisa, ell per molt que la cridés per la nit la noia, l’Adalaisa al no veure’l ni sentir-lo no despertava, ell no volia que Adalaisa es despertés al mig dia ja que no volia ser descobert ni vist per altre gent essent un esperit, ell el que volia és que es despertés de nit encara que no el pugui veure ell la volia als seus braços.

Finalment a la mitjanit Adalaisa es va despertar i van tenir una conversa on Arnau li deia que volia a Adalaisa per a voltar pel mon, però Adalaisa volia anar al cel i Arnau li va dir que ja li portaria, ja que ell estava condemnat a vagar per la terra a córrer i a córrer, ell mai seguia un camí però va deixar rastre entre plors i renecs dalt del seu cavall el comte arnau va poder amb tots els seus enemics

Finalment una nit el comte arnau i Adalaisa es van trobar, però amb un petit canvi que ella estava embarassada i finalment el comte Arnau li va dir que ja no la volia ni desitjava, que ja no tenia la mateixa figura, de manera que es van barallar i així Arnau va matar a Adalaisa, al matí les monges del monestir es van trobar a Adalaisa morta.