Vet aquí una vegada, l’any 1724 a Vilassar de Mar, a l’època de la pirateria, hi havia dues nenes que eren molt amigues, la Carme i la Marina.

La Carme era una nena de 10 anys que tenia els cabells marrons i llargs, era pigada, alta i prima. Els seus ulls eren blaus grisosos i ovalats, eren molt bonics, però feia un temps que tenia una mirada trista, probablement perquè trobava a faltar el seu pare que havia hagut de marxar a Galícia per a treballar-hi de pescador. Abans que ell marxés, li agradava cantar, ballar i celebrar Sant Joan.

La Marina tenia la mateixa edat, era baixeta i prima. Tenia els cabells marrons una mica aclarits pel sol, els ulls marrons i una boca petita i riallera. Era una nena molt amable, divertida, molt intel·ligent, generosa, agradable i creativa. Feia anys que es coneixia amb la Carme perquè el seu pare també treballava en el món marítim, era filla d’un constructor de bergantins de vela.

Un dia, mentre la Marina s’enfilava per les roques de l’espigó, va veure una nena que vestia com ella, amb brusa i faldilla, era la Carme!

- Hola Carme! Vols preguntar a la teva mare si podem anar a la torre de Can Nadal? – va preguntar la Marina.

De camí cap allà, es van trobar una nena que vestia igual que elles, tenia la mateixa edat, era prima i àgil, tenia la cara ovalada i els cabells castanys i llargs, els ulls marrons i molt vius, el nas xato i una boca petita.

La nena es va acostar amb un gran cistell i els va preguntar:

- Voleu verdures de l’hort del meu pare?

- Ecs! No m’agraden gens! – va exclamar la Carme.

- No li diguis això d’aquesta manera! – va dir la Marina. – Ai, disculpa-la. Fa temps que el seu pare viu a Galícia i està de mal humor perquè no el pot veure.

- Sí, perdona. Com et dius? Vols venir amb nosaltres a la torre de Can Nadal? – va dir la Carme.

- Em dic Rosa. I vosaltres?

- Ella és la Carme i jo la Marina.

- M’encantaria venir amb vosaltres, però abans li haig de preguntar als meus pares.

Un cop a dalt de la torre de Can Nadal, les tres nenes miraven meravellades el mar. Des d’allà, van veure un bergantí construït pel pare de la Marina que li feia recordar el seu somni; navegar per veure món. Més lluny, a les profunditats del mar, es començava a intuir un enorme vaixell amb una bandera negra, ple de dones amb barrets estranys i vestimentes fosques i trencades... L’intens so d’una forta cornada les va paralitzar.

Espantades pel que estaven veient, es van mirar i, sense dir res, totes tres van baixar corrent. En arribar a baix, es van trobar amb l'Eloi, el germà de la Rosa, i dos amics seus. Eren una mica més grans que les nenes i sempre estaven ajudant els pares en les diferents tasques, però quan podien s’escapaven per fer trapelleries, com per exemple, molestar les nenes, baixar a la platja a tirar pedres o caçar animals petitons.

- On aneu tan ràpid? - va cridar en Bartomeu.

- És que hem vist un vaixell pirata! – va dir molt espantada la Carme.

- Va, home, no pot ser, us ho esteu imaginant! – va exclamar l’Onofre amb aires vacil·lants com sempre feia quan una nena parlava.

Els nens, que no s’ho creien pas, van pujar a la torre de Can Nadal a comprovar-ho. Van baixar ràpidament i, amb el cap cot, van confirmar el que deien les nenes.

- I ara què fem? –va dir molt preocupada la Rosa- avisem el pare i la mare, Eloi?

- Sí, correm tots a casa a avisar les nostres famílies! – va dir molt espantada la Carme.

- I si ens apropem a la platja a veure el vaixell quan arribi? – va exclamar entusiasmada la Marina.

- Què vols, que ens matin a tots? – va dir en Bartomeu que no era tan valent com volia aparentar.

- Va, sí, anem a la platja i després ja avisarem els pares! – es va animar l’Eloi que li agradava la Marina i la seva idea esbojarrada.

Un cop van arribar a la platja, el vaixell ja estava ancorat. Com que semblava que ningú tenia prou valentia per pujar-hi, la Marina es va oferir. Les seves amigues la van mirar amb cara de por i alhora orgull.

La Marina, molt decidida, es va enfilar a una corda que hi havia a estribor. Era tan àgil, que en un tres i no res ja estava a dalt de tot. Es va anar amagant perquè ningú la veiés i,quan li va semblar veure la capitana, una altra pirata la va agafar pel darrere. La Marina no va ni piular.

- Però nena, no tens por? – li deia la pirata.

- Per què hauria de tenir-ne? – va dir la Marina molt valenta.

- Capitana! Aquí tenim una futura pirata! – va cridar molt satisfeta.

Es va apropar la capitana:

 - Com et dius, petita? – li va preguntar apropant-se molt a ella i mirant-la de dalt a baix.

 - Marina. I tu? – va dir amb veu fluixeta.

 - Jo sóc Anna Bonny. I tu, per ser tan petita tens molt coratge. Et felicito! Vols ser una tripulant del nostre vaixell? – li va dir l’Anna molt convençuda.

- No. He vingut amb uns amics i volem saber per què heu vingut a Vilassar.

 - Ah! Doncs que pugin els teus amics! – va exclamar l’Anna.

Quan els cinc van aconseguir pujar, es van trobar un vaixell ple de dones pirates vestides amb pantalons i jerseis foscos i una mica estripats. Algunes duien barret, armes i els cabells llargs i despentinats. En Bartomeu i la Rosa no podien dissimular la por que sentien. La Marina els va acollir i els va explicar a cau d’orella que no semblava que volguessin fer mal a ningú.

- Així que aquests noiets i noietes tan valents volen saber per què hem vingut a Vilassar... – explicava l’Anna amb aires misteriosos.

 - Hem vingut a raptar tots els nens i nenes i a menjar-nos totes les collites! Ha, ha, ha! – va exclamar una altra pirata.

 - No diguis això, Hetha, que s’espantaran, home! – li va replicar la Wisna, la seva germana.

- Mireu, anem pels mars avisant de la presència d’un vaixell pirata capitanejat per l' Amaro Pargo, un dels pirates més sanguinaris del Mediterrani. Es dedica a envair els pobles, robar tot el menjar i emportar-se gent per fer d'esclaus.

 La Rosa es va posar a plorar. El seu germà la va abraçar perquè es calmés i l’Anna es va dirigir a ella:

 - No us preocupeu, nosaltres us ajudarem, per això estem aquí! El primer que hem de fer...

... és avisar al poble - va dir l’Anna Bonny.

 - Vinga! Anem l’Onofre i jo a avisar tothom - va dir l’Eloi.

 - Sí! I després lluitarem fins que guanyem i...

 - No, Marina, no reunirem la gent per lluitar, sinó per parlar amb ells.

 - D’acord. Però no podem...

 - No, Marina! - Van dir la Rosa i la Carme alhora.

Mentre les tres amigues acompanyades de la capitana agafaven un bot per anar a parlamentar amb els pirates enemics i aconseguir un bon tracte, els tres nois informaven la gent de l’amenaça d’un vaixell pirata capitanejat per Amaro Pargo.

Els pirates observaven encuriosits aquell petit bot que se'ls apropava mentre les marineres onejaven, amb decisió, una petita bandera blanca. Un cop dalt del vaixell pirata, el capità es va assabentar que volien parlamentar amb ells.

- Què voleu?- Va dir el capità.

- Volem demanar-te que no ens ataquis i arribar a un tracte.- Va respondre la Marina.

- De què m’esteu parlant? – Va preguntar el capità molt seriós.

- Sabem que ets un pirata sanguinari i amb la teva tripulació et dediqués a saquejar i robar poblacions com la nostra.- Van contestar les nenes.

- Ah, sí? –I va esclatar a riure.

Les nenes es miraven estranyades, no entenien res. Aquell era el malvat pirata del que tothom parlava? Cansat de riure va continuar parlant:

- No sóc un pirata, això és un malentès. En realitat sóc un comerciant de Tenerife, concretament de La Laguna. Ens dediquem a comerciar i a lluitar contra pirates que es dediquen a robar.

En escoltar-ho, totes es van sentir alleugerides i els van convidar al poble. La gent del poble, que esperava a la platja, va cridar d’alegria en comprovar que eren comerciants i que no venien a fer cap mal.

A la nit, van celebrar amb ells una gran festa pel tracte comercial iniciat que, finalment, portaria prosperitat a tota la població.

FI

mr.g