A la comarca de Greenland hi havia un bosc preciós, un dels més grans i verds de tot el territori. Allí vivia una joveneta que sempre anava ataviada amb la seua capa amb caputxa roja.  Era coneguda com Caputxeta Roja, però també perquè quan era menuda, la seua família va contraure una malaltia desconeguda que acabà amb la vida dels seus pares i de la seua iaia. Caputxeta des d'eixe moment es quedà òrfena.

Els habitants de la comarca es van enterar dels fets i van pensar que la mort dels familiars de Caputxeta va ser deguda a una malaltia contagiosa i ningú va voler ajudar-la. Tenien por d'arrimar-se a ella i que els contagiara.

Afortunadament, ella era una xiqueta molt espavilada i va saber sobreviure amb tot el que els seus pares li havien ensenyat. A més a més, era una gran amant dels animals i de les plantes.

Tots els animals l'adoraven, semblava que tenia un do especial amb ells, fins i tot, el llop que tothom temia, era el seu millor company. Allà on anava ella, sempre estava el seu fidel llop.

Caputxeta no acostumava a allunyar-se del seu bosc, però un dia, mentre buscava fruits silvestres per a fer un saborós pastís, va escoltar uns sorolls que no semblaven de cap animal.

Conforme s'allunyava del bosc i s'arrimava al poble, aquell soroll era més nítid, semblava música. Quan de temps feia que no escoltava música!

La curiositat s'apoderà d'ella, i sense fer-li cas al llop, va continuar caminant fins que va vore una espècie de cobert fet amb palla, molt gran, adornat amb fanalets de colors. La música venia d'allí. Semblava que algú estava donant una festa.

Conforme més s'apropava, més plàstics, envasos, papers i bruticia trobava pel terra, i cada vegada més forta s'escoltava la música. 

Al mig de la multitud es trobava un dels fills del governador de la comarca, el menut dels tres germans Porcots, al que clarament li agradava més la festa que la neteja.

Caputxeta no podia creure que la gent fora capaç d'embrutar tant, i sense pensar-ho dues vegades, se n'anà cara a Alexander Porcot, acompanyada del seu llop. Tots els assistents es van callar ràpidament i atemorits, els van deixar pas.

- Però què està passant ací?- va dir Caputxeta. - No vos fa vergonya com ho teniu tot? No sabeu que hi ha contenidors on tirar els fems? Ja podeu arreplegar tot el que heu tirat a terra o el meu llop vos ho explicarà!-

Alexander Porcot intentà parlar, però el llop se li encarà traguent-li les dents i grunyint-li  tant, que tothom començà a arreplegar els fems ràpidament.

Caputxeta va tornar en direcció al bosc, però per altre camí que no acostumava utilitzar. Anava abstreta buscant fruits, quan de sobte es quedà bocabadada al vore que cada vegada hi havien menys arbres. Algú els estava talant! 

Quan més caminava menys arbres hi havien.

- Però què està passant? Qui està talant els arbres? On hauran anat els animalets que ací vivien?

El llop començà a seguir un rastre amb eixe nassot que tenia i Caputxeta el va seguir. A la llunyania van vore el que semblava una xicoteta cabana de fusta, i molts troncs amuntonats al costat. Es van arrimar i van escoltar el soroll de molts animals. Va mirar per un foradet i va descobrir milers d'animals dins sense apenes lloc per a menejar-se. Sense pensar-ho dues vegades, va obrir la porta i els alliberà.

 Tan prompte van eixir els últims animals, va sentir una veu enfurismada que li cridava:

- Però què estàs fent boja! Tu quí eres per obrir la cabana i alliberar els animals?- Era el segon dels germans Porcot, Alexandre, alt i corpulent, acompanyat del germà menut, conegut per tots com Àlex, el més tímid de tots.

Caputxeta li va dir: 

- Els teus animals? La teua cabana? 

Però quin dret tens tu a talar tots aquests arbres, a deixar als animals sense lloc on viure i, a més a més, a tancar-los ahí dins amb eixes condicions? -

- Quí sóc jo? Sóc el propietari d'aquestes terres i puc fer amb elles el que jo vulga.-

Tirà una xarxa damunt del llop i de la Caputxeta impedint-los fugir i cridà al seu germà menut:

- Tu inútil, agafa d'ahí i ajuda'm a dur a aquests dos al Calabós del càstig!-

- Però Alexandre, no és precís fer-ho, no és per a tant.- Contestà el menut.

- Què no és per a tant! Calla i estira, ho et tancaré a tu també.-

Àlex, amb el cap ajupit, ajudà a Alexandre a dur a Caputxeta i al llop al Calabós del càstig. 

Ben entrada la nit, Àlex no estava tranquil amb el que havia passat i va decidir dur-li un plat d'espaguetis als presoners.

Va treure el cap per la finestra i els va dir:

- Sent molt el que ha passat amb el meu germà, jo no sóc com ell. Vos he dut un poc de menjar i si no feu soroll vos alliberaré.-

Així va passar. Àlex va obrir la porta, i tant el llop com Caputxeta, van eixir del Calabós. De bon gust li van acceptar els espaguetis, ja que entre unes coses i altres,  no havien menjat res des del matí. 

Àlex i Caputxeta començaren  a parlar de tot el que havia passat. Àlex es va disculpar pels dos germans que tenia.

 - Jo no sóc així- li va dir a Caputxeta. -

Mentre menjaven espaguetis i es sinceraven l'un amb l'altre, se n'adonaren que tenien moltes coses en comú. Els dos es sentien molt sols, ja que una, no tenia família i l'altre, semblava no encaixar en la que tenia.

 A punt estaven d'acabar-se els espaguetis, quan sense voler, mentre xuplaven els últims, acabaren besant-se. Ràpidament es van separar, però era clara l'atracció que havia sorgit entre ells.

Àlex, li va demanar disculpes, no sols pel bes, sino també perquè no li havia dit tota la veritat. 

Ell realment es deia Alexa, havia nascut xica, però des de ben menuda l'havien fet passar per xic, ja que son pare no acceptava tindre una filla.

Caputxeta es quedà sorpresa per la noticia, però reaccionà ràpidament:

- Alexa, és la primera vegada en molts anys que una persona s'ha preocupat  i interessat per mi. Què importa que sigues xic o xica, crec que conèixer'te és el millor que m'ha passat.- 

El llop va grunyir gelós, i Caputxeta li va dir acariciant-lo: 

-Tranquil, tu també eres molt important.-