L'Àngela que així es diu la meva filla estava jugant a casa d'una amiga meva amb la seva filla, quan el seu pare i jo amb tot el dolor del nostre cor vam ordir el pla de marxar a Tarragona sense dir-li res.

I aquí va començar el nostre viatge cap un futur incert, amb tres maletes i sense  diners.

Després de 900km de camí arribem gairebé de nit a Torredembarra el meu marit i jo. Sense tenir on anar, ni on dutxar-nos i descansar.
Sempre hi ha persones que t'acompanyen pel teu camí. Però malauradament el campng La Noria,està tancat a l'octubre, però el vigilant va tenir empatia amb la nostra situació i ens va deixar dutxar-nos.
Vam haver de continuar el nostre camí, no sense agrair abans l'ajuda oferida al noi que tan amablement ens havia ofert la seva ajuda.

Quan em vaig aixecar me i em vaig rentar la cara i com vaig poder. Vaig dirigir-me emocionada i nerviosa cap a la porta de l'escola. Allà hi havia lEva la directora del centre. Encara no ho sabia, però aviat, vaig descobrir que es tractava d'un altre àngel de la guarda.

El meu pare em continuava protegint des del cel.