Vet aquí que en un poble, ni gran ni petit, ni lleig i bonic, hi havia dos veïns que es feien la vida impossible. Si un netejava, l’altre embrutava; Quan un dormia, l’altra cantava. I és que aquells dos veïns eren les persones més diferents que hi hagi hagut mai sobre la terra.

L’un es deia Carnestoltes, i era gras, barroer i pocavergonya. A tothora endrapava com un llop i el que més li agradava d’aquest món era burlar-se de tot i de tothom.

L’altra, la Vella Quaresma, era llarga i seca com el pal d’una escombra. Antipàtica, reganyosa i vestida com un corb; només menjava engrunes de pa i mai sortida de casa seva.

Un bon dia, en Carnestoltes va decidir fer una mala passada a aquella vella xaruga. Va agafar quatre retalls de roba i es va disfressar de Rei. Amb un tros de cartró es va fer una màscara i, ben guarnit, se’n va anar a visitar la Vella Quaresma.

Vella del nas ganxut, 

sóc el Rei de la disbauxa! 

ha arribat l’hora dels goluts,

de la gresca, el ball i la rauxa.

Que el món quedi capgirat!

que la rata atrapi el gat! que ningú faci bondat!.

La Vella Quaresma, en sentir-lo, va bramar: Qui és aquest que gosa trencar el silenci de casa meva? 

- Sóc en Carnestoltes, el Rei dels poca-soltes!. I dit això va fer mitja volta i se’n va anar tot cantant: 

Que corri vi pel broc gros i botifarra,

ous i cansalada, 

que la gresca és començada! 

i mil coques de llardons fins que rebentin els panxons!

i a la vella malcarada

ni mitja mossegada,

ni tots els rosegons!.

Aquella nit, al poble hi va haver festa grossa: taules plenes de botifarra i porrons de vi, plats a vessar de carn rostida i coques cruixents ... Tothom s’havia disfressat i menjava i bevia, sense saber qui tenia al costat.

El criat festejava la mestressa, la pagesa es burlava del Senyor i ballaven plegats el pobre i el patró.

La Vella Quaresma, des de casa, remugava: Rieu i mengeu com animals, colla de babaus, que el temps de les vaques magres no pot trigar... i aleshores ja veurem qui riurà!.

La festa va durar dies i dies. En Carnestoltes havia endrapat tant que la panxa li toca a terra. De cop, es va recordar de la Vella Quaresma i va decidir anar a fer-li la guitza.

Vellota, surt del teu cau i apunta’t al sarau! - Cridava Saltant i ballant. Però ja se sap que no és bo saltar amb la panxa plena, i menys quan la panxa és grossa com una bóta de vi.

I aleshores va passar que la panxa d’en Carnestoltes es va remoure tota i ... va fer un pet com una gla: PATARRABUM!!!