Vet aquí que, en aquell temps en què els ocells tenien dents, a la platja de l’Almadrava, hi jugaven cada tarda dos amics i una gossa.

La nena es deia Ona i el seu amic Joan. Tots dos tenien vuit anys. La gossa de l’Ona es deia Lupus, que significa llop en llatí.

La nena era xerraire, li agradava parlar amb tothom i explicar-los les seves històries. També era amable, feia amics de tota mena i molt fàcilment. En Joan pensava que era divertida i riallera perquè passava el dia fent bromes divertides.

En Joan era tan amic de l’Ona i se l’estimava tant que es vestia amb els mateixos colors de roba que ella: la samarreta lila, els pantalons blaus i les sabates taronges. L’Ona portava la mateixa samarreta que en Joan però amb una flor estampada. Duia faldilles llargues de color blau, sabates taronges i un barret marró amb una cinta verda.

L’Ona no estava gens contenta perquè no li agradava portar faldilles per anar a jugar a la platja de l’Almadrava. No hi estava gens còmoda. Ella volia saltar, córrer, rodolar per les dunes i jugar amb la sorra.

El seu pare la feia anar vestida d’aquesta manera perquè deia que era una nena i les nenes havien de portar faldilles i floretes a les samarretes.

🌼👕👗

Un dia, de bon matí, la Lupus, que era una gossa de raça pastor alemany, marró i amb una taca negra molt graciosa al morro, va anar a despertar l’Ona i en Joan; el nen s’havia quedat a dormir a casa de la seva amiga. La Lupus va anar corrents cap al llit de l'Ona, va saltar a sobre d'ella i li va deixar la roba amb què s'havia de vestir. Va ser aleshores quan tots dos es van adonar que la gossa els havia canviat la roba. Va deixar els pantalons d’en Joan a l’Ona i les faldilles de l’Ona a en Joan.

Els dos amics es van mirar sorpresos i van esclatar a riure. Aleshores, l’Ona va tenir una idea: passarien tot el dia amb la roba intercanviada!!

Tot just aquell dia, en Joan havia de fer una exposició a classe sobre el mar i, concretament, sobre la pesca de la tonyina. Era el tema que estaven treballant a la seva escola.

- Com faré la meva exposició vestit amb aquesta roba de nena? – va dir molt preocupat en Joan- Tothom riurà de mi!!

- No parteixis, Joan – va comentar l’Ona- Jo ja m’encarregaré de tot!

🏫

Quan van entrar a classe, tots els seus companys i companyes van començar a riure en veure en Joan amb faldilla i samarreta de flors. Darrere la porta hi havia l’Ona amagada. Ella, que era una gran seguidora de Harry Potter, va fer un dels seus encanteris...

- Patatim patatam, que l’intercanvi de roba comenci ja!! – va xiuxiuejar l’Ona fent girar el seu barret màgic.

I de cop i volta, tots els alumnes de la classe de 3r es van trobar amb la roba intercanviada: els nens anaven vestits amb faldilles i vestits i totes les nenes amb pantalons i vambes. També la mestra!!!

Ningú no entenia què era el que havia passat, estaven tots molt confosos. Uns van començar a riure dels altres i també d’ells mateixos. I, aquests, van contagiar la resta.

- Ha, ha, ha, ha! – reien tots.

- Què divertit!! – va dir la mestra- Tots som iguals, oi? Així, ningú ens ha d’imposar quina roba hem de portar!! Durant tot el dia d’avui, anirem tots vestits així!

Tothom hi van estar d’acord.

Després de les classes, en Joan va proposar d’anar a comprar un gelat i després anar a jugar a la platja de l’Almadrava. Ja ningú reia de la roba que portaven els altres. L’Ona i uns quants amics més s'hi van afegir. Després de passar tota la tarda jugant amb la sorra, els amics de l’Ona i en Joan van tornar cap a casa seva. Ells però, van decidir quedar-se una estona més observant i ajudant els pescadors. Al cap d’una estona, com que estaven molt cansats, es van estirar a la sorra i es van quedar adormits. Quan van despertar, ja eren les onze del vespre!!

- Mare meva! Què diran els meus pares?- va dir l’Ona preocupada.

- Jaaa, i els meus? Estaran amoïnats o potser enfadats!! – va comentar en Joan.

Cadascú va córrer cap a casa seva tot pensant quina explicació els podrien donar.

Quan l’Ona va arribar a casa seva, el seu pare l’esperava a l’habitació molt enfadat.

- On eres? Què feies al carrer en aquestes hores? No entens que estàvem molt preocupats per tu?

- Perdona, papa! Hem anat a jugar una estona a la platja i ens hem quedat adormits. No tornarà a passar -va explicar la nen.

😡

De sobte, el pare va veure com anava vestida l’Ona i, ara sí, es va posar molt furiós.

- Què fas amb aquesta roba? –va preguntar el pare amb un to de veu molt alt. No veus que tu no ets un nen? Encara no t’ha quedat clar que les nenes no poden vestir així?

- És que...

- És que res!! Ja pots anar a canviar-te ara mateix i posar-te una de les teves precioses faldilles.

😡❌👖

La nena se’n va anar plorant a la seva habitació. No entenia per què el seu pare pensava d’aquella manera i va decidir trucar al Joan per explicar-li què havia passat. Entre tots dos van tenir una gran idea; havien de fer canviar el pensament del pare.

Al dia següent, abans que el pare es llevés, l’Ona es va posar el seu barret màgic i va fer un nou encanteri. Va intercanviar la roba del pare per la de la mare i a l’inrevés. Durant una setmana sencera, el pare va haver de posar-se en la pell de la seva filla i patir la incomoditat d’anar cada dia amb faldilla, per obligació. El fet de no poder escollir què posar-se en cada moment el va fer reflexionar-hi.

😴

El primer dia d'aquella setmana, el pare anava a corre-cuita a l'estació de tren. Aquell matí el canvi de roba l'havia atabalat del tot i feia tard a la feina. Quan estava a punt de pujar al tren, aquell esglaó tant alt el va fer entrebancar, no recordava que duia faldilla i la seva amplada no donava suficient per pujar-hi sense apujar-se-la fins a les cuixes.