Martina era una xiqueta peculiar. Mai eixia de casa sense el seu quadern de dibuixos i sense els llaços al cabell, de qualsevol color i grandària.

A més a més, adorava les flors, sobretot els gira-sols. També tenia passió pels ocells, i sempre portava el seu ninot de mussol penjat al seu estoig.

Un dia de primavera, i com cada dia, Martina es dirigia cap a l'escola, tirant molles de pa als ocells.

Però, aquest no era un dia qualsevol. I és que, per a la seua sorpresa, hi havia un xiquet nou a classe.

En un principi, Martina no li va donar importància, i ella seguia amb el seu quadern de dibuixos pintant gira-sols.

Aleshores, va entrar per la porta Lluís, el xiquet nou.

Quan Martina va alçar la mirada es va posar vermella.

Ella quasi mai jugava amb els companys, ja que es passava l'hora del pati pintant al seu quadern.

Va canviar els gira-sols per dibuixos de Lluís. Cada dia feia un dibuix de Lluís diferent, un dia enfadat, altre trist, altre content.

Un dia, Martina li va demanar consell a la seua amiga Carolina:

Al dia següent, cansada d'observar-lo sense parar-li, es va apropar a ell per a jugar a futbol seguint el consell de Carolina, encara que no li agradava.

Aquella estona s'ho va passar molt bé jugant amb ell.

Però, l'endemà Lluís no es va apropar a Martina:

Martina va deixar el seu quadern a casa. I, per a la seua sorpresa, eixe dia Lluís volia jugar amb ella.

Però, la història es repetia, i l'endemà ja ni li parlava:

Martina va deixar el seu llaç i el seu quadern.

Aleshores, Lluís li va preguntar a Martina si volia jugar amb ell a la pilota.

Martina va dir-li que si, però ja no s'ho va passar tan bé com ahir.

En tornar a casa, els seus pares li van proposar anar al parc a donar-li el berenar als ànecs, ja que era el seu pla favorit.

No obstant això, Martina ja no estava interessada en els ocells, feia una setmana que no pintava i ja no es posava les seues sabates favorites de gira-sols.

Aquella nit, Martina va tocar-se el cabell per a recol·locar-se el llaç com de costum, però es va adonar que ja no se'l ponia.

I va ser en aquell moment, quan Martina es va mirar a l'espill i no es reconeixia.

L'endemà al matí, va posar-se el llaç al cabell, les seues sabates i com no, va ficar el seu quadern a la motxilla.

De camí a l'escola, portava una fila d'ocells darrere d'ella. I esque, ja no li importava que Lluís no volguera jugar amb ella, o que no li parlara.

Martina ara sí que era feliç, perquè se sentia ella mateixa i feia tot allò que li agradava.

Aquell dia, Martina va aprendre la importància de ser un mateix, i no canviar la teua essència per res i per ningú.